Vaig caminant pel passeig marítim, sento les onades trencant en la fosca nit. Començo a veure la lluna i el cel nocturn s’il·lumina, a la cresta de les onades es veu l’espurneig blau dels organismes bioluminescents del plàncton. L’espectacle m’agrada i continuo caminant. Arribo a una torre cilíndrica al costat del mar, està feta amb pedra i sembla ser prou antiga. M’adono que la torre és un antic far, tot i que ara no té llum, potser en una altra època il·luminava. Entro per la porta i començo a pujar-hi per les escales en forma de caragol, esgraó a esgraó.
Pujo les escales i arribo a l’últim tram d’esgraons, aquest estan fets d’un marbre més modern que les pedres de la mateixa torre. L’interior de l’estança més alta s’assembla a la recepció d’un hotel de luxe. Estic a la porta de la recepció i m’impressiona l’elegància del lloc que denota un alt estatus social. Mirant cap a dintre, n’hi ha com la sala d’un pub de gent rica. M’apropo a la persona de la recepció perquè vull demanar quelcom per veure, vull una cervesa sense gluten. Em posen una cervesa que em fa mal, té gluten. No és el que vull i m’emprenyo:
—Vaig dir que volia una cervesa sense gluten perquè em fa mal si en té.
La treballadora darrere del taulell em mira amb completa indiferència:
—Aquesta és la cervesa que tenim, no la vol?
—Vull una cervesa sense gluten —insisteixo.
—No en tenim el que vols —contesta sense immutar-se.
Agafo la cervesa que m’ha donat i l’aboco per terra. Camino cap a dintre, amb el terra mullat de cervesa, es queda enganxós i fa molt de fastig, deixa de ser un joc elegant i endreçat. Em sento satisfeta, deixo anar l’ampolla buida que roda per terra i miro pel balcó que dona cap al mar. Torno a sentir el soroll de les onades que arriben a la costa i trenquen. Veig els espigons i les holotúries bioluminescents a pocs metres sota l’aigua. L’oceà està de ple de vida que brulla de vida durant la nit. Sento la respiració de l’oceà al meu pit i em relaxa.
Em giro i miro cap a la ciutat, hi ha una vaga en procés i el poble és als carrers, està tot ple de multituds revoltant-se. Des de dalt de la torre aprecio el formidable poder que té el poble, la seva força conjunta és gegant. Els qui hi governen subestimen el poder del poble i cometen un greu error enviant-hi la policia per a reprimir-lo. Torno a ficar els peus a terra i m’hi uneixo a un grup que avança per l’autopista fins a arribar a un túnel. Allà ens espera un cordó policial davant d’un mur de furgons negres que s’amaguen a l’obscuritat de dins del túnel. Els policies llencen gasos lacrimògens a sobre nostre sense previ avís. Ens girem d’esquenes a ells i ens hi fiquen les mascaretes i les ulleres protectores. Les que ja hi tenim protecció ens hi fixem si algú al voltant no en té i prioritzem acompanyar-les cap a un espai segur.
Durant la revolta, totis som part d’aquest mateix ésser, som un organisme viu regulant-se i fent fora allò que li fa mal. En aquell moment volíem prendre el port, però la nostra onada momentània trenca amb el mur de la repressió i es dispersa. El mur és massa alt i està bé que sigui així, hem fet el que havíem de fer. La dominació és rígida i es trencarà amb onades àmplies i successives, una darrere l’altra, d’aquesta manera oscil·lant aconseguirem que la dominació entri en ressonància i hagi de desmuntar-se si no vol trencar completament.
No vull ser una goteta que cau a la sorra i s’asseca mentre que l’onada retrocedeix, necessito tornar a l’oceà amb les meves, l’afinitat ens reagrupa i ens porta ca a dins. Tornem al barri, al costat del llac que n’hi ha al parc tenim el nostre edifici ocupat. Entrem allà per resguardar-nos de la policia que bronzen com vespes furioses. Estem assegudis al voltant d’una taula. Ens agafem de les mans en rotllana, tot i que sentim que el mal ens persegueix. La dominació està plena d’odi però no pot travessar el nostre silenci, estem en un lloc segur, no ens podem fer mal les seves urpes, no arriben a tocar-nos. Els seus ulls ens observen atentament, som al seu centre d’atenció, això ens fa estrènyer les mans més fortament, ara estem més plegades que mai.
