És de nit i estic amb un grup de gent militant, elles van uniformades amb la mateixa roba negra i jo, en canvi, porto roba dels meus colors. Estic allà perquè vull aprendre a militar. Sento aquesta distància entre elles i jo, són militants compromeses i jo encara estic aprenent com funciona l’organització. Estem al mig d’una acció, aquesta funciona com prova per arribar a ser una militant, estic fent el millor que puc, fixant-me en la resta de companyes.
Mai ningú m’ha ensenyat a militar, arriba un moment en el qual he de parlar cap a les meves companyes, s’han de dir 30 paraules, aquestes han de ressonar amb la resta i si no ressonen estaré sota sospita de ser una infiltrada. Dic las primeres 30 coses que em venen al cap, no sembla que ressonin amb ningú.
Les militants em porten al lavabo d’una estació de tren, no hi ha ningú més que jo i el grup d’encaputxades negres. Una d’elles s’apropa —No em crec res del que has dit —em diu a cau d’orella —ets una infiltrada, si tornes a dir el que no toca et matarem.
Quedo congelada de terror, temo que aquesta gent a la qual admiro sigui més perillosa del que penso i em puguin fer mal. De cop i volta, veig al nostre gatet, en Pirrakas, fosc com la mateixa nit caminant pel carrer i acostant-se a nosaltres. Amb aquella visió em va venir un rampell d’esperança, —a qui no li agrada un gatet com Pirrakas?
Ja tinc les paraules que necessito per ressonar amb tothom, les gatetes són la clau de la comunió. Pirrakas és l’essència de les meves paraules militants, la seva tendresa felina és irresistible per qualsevol persona, especialment per aquelles que lluites i han sigut ferides.
