Carta oberta a Jordi Hereu

Del paper institucional en la crisi urbana, i dels
okupes com a boc expiatori

Sr Jordi Hereu:

Les que encara intentem viure a Barcelona,
experimentem en la nostra pell i quotidianament la
crisi de la ciutat. Una crisi que és suma de moltes.

Crisi d’habitabilitat, deguda al sangrant preu de
l’habitatge. Crisi del vincle social, per la
privatització mercantil i/o seguritària de l’espai
públic. Crisi de la pluralitat democràtica, deguda a
l’anorreament de tota societat civil autònoma. Vostè
sabrà, esperem, si les conseqüències d’aquestes crisis
seran sostenibles no ja per a les persones que les
patim, que li assegurem per avançat que no, sinó per
al propi model que vostè representa. Voste sabrà a qui
o a què li aplana el camí.

De moment, tira pilotes fora, i si el 2006 fou
declarat l’any de l’incivic per aquell alcalde que era
capaç de montar “raves” brasileres enmig de la via
pública, per a vergonya de tots, el 2007 sembla
haver-se declarat l’any de l’okupa per un consistori
finançat –en un 30%?- per l’activitat constructora i
immobiliària.

En tot cas, Barcelona ja és més acollidora pels
negocis i els turistes que pels seus propis habitants.
El malestar quotidià creix, però ja fa temps que la
resposta institucional és, cada vegada més, recórrer a
la distorsió mediàtica i la via punitiva. I Senyor
Hereu, culpabilitzar a l’okupa ferotge de tots els
mals de la ciutat, a part de ser una falsedat tan
evident que fa vergonya desmentir-la, pot provocar el
mateix efecte que quan el vell Dictador titllava de
comunista a tota oposició al seu règim.

Però algunes persones, col.lectius i entitats, ens
neguem a aceptar aquesta práctica
del boc expiatori, que busca desviar la atenció dels
veritables problemes que patim a la ciutat, i amagar
qui en són els seus responsables reals:

1) A Barcelona, el dret a l’habitatge és un miratge.
Cada any, el preu dels pisos augmenta quatre vegades
més que el poder adquisitiu. La mitjana del preu de
lloguer és de 887 euros mensuals, mentre el salari
mínim no arriba a 600 i el 57% de la població en cobra
1.000 o menys. Hi ha 80.000 habitatges abandonats,
però en els últims anys 200.000 persones han hagut
d’abandonar la ciutat. Les entitats bancàries
augmenten en un 100% els seus beneficis anuals gràcies
a les hipoteques i als negocis immobiliaris, mentre la
població destina més de la meitat del salari a
sufragar una necessitat bàsica com és la casa. Mentres
els desnonaments i el relloguer dibuixen una realitat
habitacional pròpia de la postguerra, s’expulsen veïns
dels barris perquè s’hi facin pisos de luxe,
apartaments per a turistes, oficines o
grans centres comercials.

Mentrestant, Senyor Hereu, l’Ajuntament, amb els
diners de tothom, es dedica a finançar grans
infraestructures i plans urbanistics innecessaris i
contraproduents, i
a sobre ho celebra -conjuntament amb La Caixa i La
Vanguardia, sembleu el triumvirat metropolità - amb
trobades internacionals d’especuladors. A més,
condemna aquelles persones que, per necessitat o com a
forma de lluita social, fan efectiu el dret a
l’habitatge per la via directa. Així com menysté,
minoritza i desestima les recents movilitzacions per
un habitatge digne, creixents a l’últim any i
protagonitzades per un espectre ampli i plural de la
població.

2) A Barcelona necessitem espais de sociabilitat i de
creació cultural alternativa en un context cada vegada
més restrictiu de l’espai públic. Nombroses
associacions educatives, veïnals, culturals,
polítiques, o esportives estan tancant portes pels
preus actuals dels locals. En aquest context, els
centres socials okupats són a molts barris
part de la xarxa que fa possible la existència d’una
societat civil independent dels partits polítics i del
mercat, que fa possible (altres maneres de) viure la
ciutat. Són punts importants de creació política,
social i cultural, i no 250 anti-sistema. Desenes
de milers de persones han utilitzat els centres
socials i han participat en mobilitzacions i actes
organitzats des d’ells. Si vostès prioritzen un ús
exclusivament
mercantil del carrer, si el tanquen amb un blindatge
securitari, si no hi ha espais per a desenvolupar una
vida social autònoma, a saber per on li sortiran les
fugues, Senyor Hereu. Imaginem que no li agradaria que
es produissin a la francesa.

3) A Barcelona, les okupacions són una resposta lògica
al latifundisme urbà. Esdevenen reapropiacions
d’edificis abandonats des de fa anys per grans
propietaris, empreses i administracions. Per contra,
el seu Ajuntament, dòcil als muntatges mediàtics
dictats pels neoconservadors locals (cas Veiret, per
exemple), i totalment servil als terratinents
metropolitans, s’entesta a contraposar a aquell qui
okupa amb
el petit propietari o l’hipotecat, quan la diferència
real és entre qui utilitza els espais per viure i qui
els utilitza per a fer negoci. L’okupació ataca l’ús
antisocial de l’habitatge, i no a l’hipotecat que va a
comprar el pa. Potser pretén reformar les lleis
per a fer fora okupes (desallotjament-exprés) i de pas
desnonar hipoteques impagades? Sr Hereu, deixi’s de
declaracions populistes i caceres de bruixes. No ens
enganyem: sabem que l’Administració mai exercirà una
política redistributiva pel que fa la riquesa
immobiliària, i per tant l’okupació d’espais
continuarà sent una pràctica totalment legítima.

Ens acomiadem no sense fer-li saber que ens
estranyaria molt una resposta seva. En tot cas, el que
ens interessa de debò és una resposta social.

Des dels barris de Barcelona, març del 2007

[si us voleu adherir, envieu una
confirmació a:
cartahereu@moviments.net]