Article sobre Barraquisme i Pla Endreça

Què entenem per sensellarisme i per barraquisme?

El sensellarisme és un fenomen social que es produeix a les ciutats, té com a protagonistes persones que no disposen d’un sostre estable i per aquest  motiu viuen al carrer (a la intempèrie). El sensellarisme va associat sovint a un conjunt de problemes interseccionals, que es poden donar plegats o no, com per exemple: problemes econòmics (manca d’accés a un habitatge, pèrdua del lloc de treball), problemes socials (soledat, manca de referents afectius, manca de xarxa relacional) i/o fins i tot problemes de salut física i/o mental.

El barraquisme consisteix en la proliferació d’assentaments humans estables, situats en solars, naus abandonades, a l’entorn d’infraestructures (vies de tren, autopistes), d’espais fluvials o en parcs o zones verdes forestals periurbanes. Aquests assentaments estan constituïts per barraques o infrahabitatges sense els corresponents serveis bàsics essencials (aigua, llum, clavegueram, gestió de residus), construïts a partir de deixalles i materials reutilitzats on viuen persones sense possibilitats d’accedir a un habitatge digne i en situació de provisionalitat que sovint es perllonga en el temps indefinidament.

Tots dos fenòmens responen a un problema de base estructural (no pas individual): l’exclusió social que provoca inevitablement el sistema econòmic capitalista. Les persones empeses a viure situacions de sensellarisme o barraquisme són víctimes (no pas responsables) d’un sistema injust, criminal i inhumà.

Quin tractament reben les persones sense llar per part de les institucions públiques?

Per una banda les institucions públiques, en aquest cas l’Ajuntament de Barcelona a través de l’Institut Municipal Serveis Socials, han constituït un seguit de serveis per “abordar” aquestes situacions considerades com a “irregulars”.

 

Els organismes públics existents a dia d’avui són:

• SASSEP (Servei d’Atenció Social al Sensellarisme a l’Espai Públic) que integra actualment:
• OPAI (Oficina del Pla d’Assentaments Irregulars) primer organisme creat l’any 2012 i integrat actualment en el SASSEP.
• SISMO (Servei d’Inserció Social en el Medi Obert)
• SISFAM (Servei d’Intervenció Social de Famílies amb Menors) que també actua sobre assentaments quan es detecta l’existència de “famílies nuclears” amb persones menors d’edat (se sobreentén que només tracten casos de famílies tradicionals, no pas extenses o multinuclears).
• SIS (Servei d’Inserció Social) no actua directament amb persones en situació de sensellarisme, sinó que pot orientar molt puntualment i restrictiva casos derivats dels dos serveis anteriors

Aquests organismes deleguen les tasques de camp i la gestió administrativa dels casos a entitats del tercer sector a través de contractes o convenis amb contrapartida econòmica.

Per altra banda, el propi Ajuntament de Barcelona té vigents diverses Ordenances Municipals on de forma directa o indirecta es fa referència al sensellarisme, en concret:

• Article 17 Ordenança sobre l’ús de les vies i els espais públics: “Els serveis municipals podran desallotjar de la via pública les persones o retirar els béns quan raons de seguretat o de salut així ho aconsellin.”
• Article 35 (5) Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l'espai públic de Barcelona “En aquells casos de conductes que adopten formes de mendicitat no previstes en els apartats anteriors, i que tinguin arrel social, els agents de l'autoritat, i d'acord únicament amb el contingut del Pla d'Inclusió Social, contactaran amb els serveis socials a l'efecte de que siguin aquests els que condueixin aquelles persones que l'exerceixin als serveis socials d'atenció primària, amb la finalitat d'assistir-les, si fos necessari.”
• Article 58 (2) Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l'espai públic de Barcelona “No són permesos els següents usos impropis dels espais públics i dels seus elements: a) Acampar a les vies i els espais públics, acció que inclou la instal·lació estable en aquests espais públics o els seus elements o mobiliari, o en tendes de campanya, vehicles, autocaravanes o caravanes, llevat d'autoritzacions per a llocs concrets. No és permès tampoc dormir de dia o de nit en aquests espais.“

 

D’aquests articles es pot deduir per una banda que les institucions municipals veuen el sensellarisme principalment com un problema d’ordre i salubritat públiques, relacionat amb la higiene i l’ús de l’espai públic, que cal combatre amb normes punitives. Per una altra banda, en casos concrets, es proposa un acompanyament policial sota la perspectiva assistencialista.

En cap moment les institucions perceben el fenomen del sensellarisme com a vulneració de la dignitat fonamental de tota persona, ni tampoc tracten les persones afectades com a subjectes de drets, sinó com a causants i culpables d’un problema que simplement afecta l’estètica pública. Amb aquesta visió reduccionista les accions proposades per les autoritats municipals tendeixen a ser reactives i deshumanitzadores.

Així mateix aquesta visió del problema alimenta l’estigmatització de les persones sense llar, revictimitzant un col·lectiu ja de per si en situació de greu fragilitat. Se les considera responsables de la situació en què es troben, sense atendre als contextos adversos socials i econòmics que travessen.

Quines obligacions tenen les administracions públiques?

El contracte social establert entre societat i institucions públiques obliga al retorn en forma de protecció social de les aportacions econòmiques a l’erari públic que de forma obligatòria efectuem com a ciutadania a través dels impostos. La protecció social ha d’incloure en primer lloc l’assegurament universal de les necessitats bàsiques humanes: aigua, pa i sostre.

Sota aquesta visió legalista, és l’administració pública la responsable directa de la situació indigna de les persones sense sostre. I també és la responsable única de millorar-ne les condicions de vida. Per tant, no és sobrer recordar en tot moment les obligacions legals de l’Ajuntament en la solució d’aquesta problemàtica (creguem o no en la seva autoritat).

El Síndic de Greuges de Barcelona ha emès diversos informes sobre la qüestió, recordant a l’Ajuntament la responsabilitat d’assistir les persones sense llar amb serveis públics per a la higiene personal (dutxes, lavabos, consignes, fonts d’aigua, etc.). Així mateix rebutja tipificar com a infracció l’ocupació que fan de l’espai públic aquestes persones perquè suposa un factor addicional d’exclusió social. També demana promoure un rol més rellevant de les persones sense llar en la presa de decisions, garantir la mirada interseccional en l’abordatge del problema, així com disposar dels recursos adaptats a les diferents necessitats i incloure la responsabilitat de les empreses adjudicatàries de contractes de serveis sobre les persones que atenen. Finalment incideix en la necessitat de prevenir conductes aporofòbiques del personal de les administracions públiques.

Què n’opinen els experts?

Hi ha unanimitat a descriure el sensellarisme com la punta de l’iceberg d’un conjunt de problemes socials i econòmics del nostre temps, un seguit de discriminacions i injustícies que interseccionen de forma complexa en les vides de les persones afectades. Com a conseqüència les solucions a proposar hauran de desplegar un conjunt d’accions també complexes i diverses: socials, econòmiques, sobre la salut, d’educació, etc.

Una altra conclusió que genera acords majoritaris entre els especialistes és posar al centre el benestar de les persones, no pas l’estètica pública. La intervenció que cal fer ha de tenir una perspectiva humana, no pas legal ni punitiva, i ha de comportar conseqüències positives en l’àmbit material (garantir sostre i ingressos mínims) i en l’àmbit immaterial (accés a l’educació, a la salut  i a la cultura) de les persones afectades. Es resumeix amb l’expressió reinserció social.

En aquest sentit els experts indiquen que les polítiques d’habitatge són claus i indefugibles per acabar amb el sensellarisme. Tanmateix des de finals del segle XX, amb la famosa Llei Boyer i les successives modificacions de la Llei del Sòl, des de l’Estat s’ha incentivat la construcció, compra-venda i lloguer d’habitatges com a gran negoci lucratiu. No serà fins que revertim aquesta intervenció econòmica de caire crematístic sobre una necessitat bàsica que reconduirem el problema d’accés a l’habitatge.

Què passa a la ciutat i al nostre barri?

Només a Barcelona, segons l’Ajuntament (dades de l’any 2024), hi ha 1.245 persones dormint al carrer, 282 persones viuen en assentaments informals i 254 persones en locals en desús, és a dir un total de 1.781 persones sense llar. Des de l’any 2013 s’ha produït un augment d’assentaments irregulars a la ciutat com a conseqüència de dos factors: els reagrupaments familiars i les polítiques migratòries de França i Itàlia. Així mateix pel que fa a l’augment de persones sense llar d’ètnia gitana amb nacionalitat romanesa, també influeix l’estigmatització que pateixen en el seu propi país.

Al nostre barri hem detectat en moments concrets l’existència d’assentaments més o menys estables de persones en situació d’exclusió als jardins de Can Miralletes, al Parc del Clot, a l’entorn de la Plaça Canonge Rodó i al Parc del Camp de l’Arpa (Trinxant-Meridiana). Ara bé, són encara més quantiosos els espais urbans on dorm gent sense llar: caixers automàtics, entrades de garatges, zones cobertes de blocs de pisos, àrees en obres, etc.

El districte de Sant Martí arrossega el trist record d’haver acollit un dels assentaments històrics més grans de la ciutat: la Perona. Enclavat entre els barris del Clot, la Sagrera, la Verneda i Sant Martí de Provençals, al costat de les vies del tren, va arribar a comptar amb un carrer de barraques de més de 2km de llarg i s’estima que hi van arribar a viure unes 5.000 persones (entre finals dels anys 40 i la primera meitat dels 80 del segle XX). El nom provenia de la visita de la dirigent argentina Eva Perón a Barcelona durant els anys 50, en la qual es comprometé a ajudar els pobres de solemnitat.

Què hi podem fer?

Malgrat que tractem amb un problema complex, creiem necessari apuntar algunes línies d’acció que creiem necessàries i urgents per millorar la situació de les persones sense llar:

• Cal exigir una renda mínima garantida per a tothom, per evitar situacions de pobresa extrema.
• Cal promoure un cens real de persones sense llar, identificant-ne les necessitats individuals i dissenyant serveis públics adequats a les demandes recollides. Cal ser proactius i no reactius com fins ara.
• Calen polítiques clares de defensa de la funció social de l’habitatge, que acabin amb el negoci immobiliari especulatiu. Per exemple,
• Reduir els beneficis econòmics derivats de la tinença d’habitatge fins a fer-la inatractiva per a la inversió empresarial, per exemple abaixant els preus dels lloguers, obligant a fer contractes de lloguer indefinits, etc.
• Augmentar el Parc públic d’habitatge a preus socials, no pas construint nous pisos, sinó fent aflorar pisos buits o expropiant-los de bancs i fons voltor, adquirint blocs subjectes a especulació immobiliària, etc.
• Promoure altres formes de tinença d’habitatge com cessions d’ús, masoveria, cooperatives d’habitatge amb principis ètics i socials, etc.
• Cal eliminar l’actual llei d’estrangeria perquè suposa una barrera al compliment de drets i una estigmatització de les persones que arriben al nostre país buscant un futur millor. Volem els mateixos drets (especialment dret a residir i dret al treball) per a totes les veïnes.

 

D’altra banda, com a veïnes del barri hi ha alguns suggeriments que volem llançar:

• Algunes institucions i ONGs organitzen recomptes periòdics de persones que viuen al carrer, amb l’ajuda de persones voluntàries del barri. Animem a explorar aquestes accions i dotar-les d’un major sentit humà i transformador.
• Hem d’evitar prejutjar les persones sense llar i encara menys estigmatitzar-les, atès que son veïnes com nosaltres en situacions d’extrema necessitat molt complexes.
• Cal que entre totes exigim uns mínims de dignitat per a totes les nostres veïnes: salut, habitatge adequat, ingressos mínims, xarxa social i afectiva, accés a l’educació i a la cultura, garantia de compliment de drets fonamentals. I caldrà que lluitem plegades perquè aquests mínims siguin una realitat per a tothom.

Finalment, si t’ha semblat interessant aquest article, et convidem a venir a les assemblees del Sindicat d’Habitatge per seguir-ne parlant. L’organització i les xarxes de suport mutu son condicions de possibilitat per bastir solucions a aquest i a d’altres problemes del barri. Construïm plegades estructures populars, creem futur des de la base!