 |
 |
|
|
La societat no és un bloc compacte, homogeni, indiferenciat. T’ho miris com t’ho miris, pel cantó d’allò cultural, d’allò polític, d’allò econòmic... la societat és, sense cap mena de dubte, plural, diferenciada, heterogènia, multiforme; està feta d’una infinitat de diferencies.
Se’ns diu que la Democràcia es basa, precisament, en el respecte i la protecció del pluralisme.
Però tots sabem que sota aquest discurs sobre el valor del pluralisme es desenvolupen potents mecanismes que tendeixen a uniformitzar totes les societats sota un model únic i hegemònic. Certes diferències són discriminades, estigmatitzades i reprimides i es converteixen en operadors de desigualtats. D’altres són suscitades i mantingudes perquè permeten el domini dels uns sobre els altres, per exemple en l’àmbit econòmic.
Quan algú qüestiona que sigui legítim que certes diferències generen desigualtats o quan algú denuncia el fet que certes diferències es creen per tal de beneficiar a determinats sectors, llavors, aquells que exerceixen els poders el qualifiquen d’inconformista i el marginen. Però quan algú passa de la crítica, o de la denúncia, a l’acció en contra d’aquest estat de coses, llavors se’l cataloga com a dissident i se’l reprimeix. El pluralisme oficial troba en aquest punt la seva pròpia negació. No pas perquè la dissidència qüestioni el pluralisme, la dissidència és ella mateixa plural, sinó perquè les dissidències posen de manifest els límits i la naturalesa opressora del psudopluralisme sobre el que reposen els poders.
Passa el mateix amb la Universitat? També la universitat és plural i ella també proclama el valor del pluralisme. El seu discurs oficial defensa la llibertat de pensament i, fins i tot, considera que el desenvolupament de l’esperit crític és una de les seves tasques més valuoses. Ara bé, existeixen a la universitat diferències que són discriminades i estigmatitzades, esdevenint operadors de desigualtats? Suscita la universitat diferències que permeten el domini d’uns sobre els altres? Com reacciona la universitat quan les persones passen de la crítica a l’acció? Té sentit, i és possible, la dissidència a la universitat? Quins lligams uneixen les dissidències dins i fora de la universitat.
Volem debatre tot això en el taller sobre dissidències al que t’invitem.
Però no volem enganyar ningú. La nostra intenció és la de debatre tot això partint d’un convenciment. El convenciment que la nostra societat conté una dosi tan forta d’injustícies, d’abusos, de desigualtats, d’atacs a la llibertat i a la dignitat de les persones que hi ha motius més que suficients perquè neixin i es desenvolupin moltes dissidències. Els que exerceixen els poders poden, és clar, reprimir les dissidències, però el balanç del que han fet i estan fent els deixa sense cap legitimitat moral per a desqualificar-la.
Reivindiquem, per tant, una ètica de la dissidència. No pas per salvar la humanitat, ni per preparar un futur millor, sinó per viure avui mateix més plenament i més dignament.
Si vols passejar-te per les terres de la dissidència, pots navegar, entre d’altres, per les següents pàgines web:
A tall d’exemples de dissidències et fem a mans tres breus textes de divestos col·lectius:
Potser ens heu vist altres vegades, encara que som invisibles. Coberts amb les granotes blanques, apareixem i ens fem visibles a qualsevol lloc. Us preguntareu per que cobrim els nostres cossos, i existeixen moltes respostes que us podem donar:
Cobrim els nostres cossos i ens tornem invisibles justament per fer-nos veure, per fer visible l'altra cara d'aquest món globalitzat, per fer aparèixer darrera els monos blancs a tots els exclosos del capital globalitzat, dels beneficis transnacionals, de les transaccions monetàries i del mercat neoliberal. Amb els nostres vestits som treballadors i treballadores en precari, som immigrants, som dones maltractades, nens i nenes morint de fam, de SIDA i de fàstic, som presos i preses buscant una sortida, som prostitutes que ja no s'oculten més ni amaguen la hipocresia d'aquesta societat, som estudiants farts de tant d'adoctrinament. Som els que no tenen nom, perquè no entren en les estadístiques. Som aquells i aquelles que no tindran accés a les plusvàlues de les accions, som els que no maneguem les empreses i els seus beneficis, ni gestionem la misèria dels altres. Som els joves sense futur, aquí, a Uganda, a Bolívia, a Birmània... Som aquells i aquelles a qui volen portar a la penombra i al silenci, els ningú, els sense rostre, el combustible de tot aquest engranatge. Nosaltres gestionem la nostra ràbia, però no ens sentim impotents i per això ens fem visibles, perquè un altre món és possible.
No som portaveus de ningú, estem més enllà de banderes, partits i sindicats. No volem ser el portaveu de ningú ni l'avantguarda de res. Simplement, nosaltres proposem a tothom una nova forma de comunicació i de lluita, de desobediència i de passió, d’intel·ligència i de diversitat. Creiem que cal recuperar la paraula i l'espai que ens volen treure a base de repressió i criminalització. L'espai que intenten anihilar, amb bales de goma i bales de goma i amb bales de plom, com a Göteborg, com a Palestina, com a tants altres llocs.
Les nostres armes són la imaginació i la intel·ligència, busquem els punts febles del sistema, dels sistemes que tenen per emmordassar-nos, per fer-nos res enmig de la seva opulència, mentre destrueixen el món a esgarrapades de cobdícia. Les formes clàssiques cada cop funcionen pitjor. No volem anar sempre a les manifestacions amb por, sense confiar en els que caminen amb nosaltres, vulnerables a la seva violència. No volem caure en el seu joc de criminalització, buscant la manera de tergiversar la nostra imatge amb el flash dirigit a una pedra que cau sobre una massa de guàrdies armats de l'ordre i dels privilegis.
Per tant redefinim l'acció directa com a una eina de comunicació col·lectiva, mai corn a finalitat en sí mateixa. Potser esperen que fem barricades i cremem contenidors. Però ells sempre han estat els violents, i ja cal que pensem la forma de mostrar la seva violència, de fer palesa la seva contradicció. Apareixem al carrer i no ens retirem, protegint-nos els uns als altres. l apareixerem on faci falta amb els cossos per davant, mostrant davant dels seus mitjans de premsa, qui és el que va armat, qui és el que pot arribar a fer-nos més exclosos encara, més invisibles, fins i tot amb la mort.
Per tot això, els i les invisibles també apareixem a Barcelona, i amb nosaltres novament es fa visible el conflicte. Per tot això posem els nostres cossos, protegits, en el centre del conflicte, negant-nos a obeir, recuperant el que és de tots: la llibertat d'expressió, els drets, els espais socials, el carrer... i els ho pensem posar molt difícil, tant en l'espai polític com en l'espai físic
Dinero: "conjunto de monedas corrientes"
Gratis: "sin tener que pagar por la cosa de que se trata" (María Moliner)
Nadie necesita abrir un diccionario para conocer estas dos palabras. De ellas lo sabemos todo. Y sin embargo, Dinero Gratis no se entiende...
¿Quieres que te lo explique?
Te lo voy a repetir: Dinero Gratis
¿te ríes? ¿te cabrea? ¿te seduce? ¿te molesta?
Dinero Gratis... ¿es eso lo que quieres?...
El Dinero Gratis no se entiende porque desborda el sentido común. El Dinero Gratis no se explica por que no tiene doctrina. El Dinero Gratis no se argumenta porque no sabe de razones ni de justificaciones. El Dinero Gratis no tiene maestros ni profetas porque túlo sabes ya todo. Y como tú, todos esos que tan poco tienen que ver contigo. El Dinero Gratis no despierta ni convence... se padece, se comparte, se contagia, se da, se incorpora...
Dinero Gratis: ¿es que no lo sabías ya? ¿No es el grito adormecido en el miedo que regula tu vida? ¿No es el canto que silencias porque te hace enloquecer? ¿No es la risa que contienes porque haría temblar los cristales de tu oficina? ¿No es la caricia impúdica que tu soledad dibuja y que la mirada del otro te obliga a reprimir?
Dinero Gratis... ¿eso es lo que quieres?
Pues grita tu hastío con Dinero Gratis...
Deja sonar su musiquilla pegajosa y enloquecedora hasta que el espacio del miedo que conforman tu trabajo, tu sueldo, tu salud, tu hipoteca y tu soledad empiece a mostrar sus primeras grietas... canta, canta como un niño este estribillo repetitivo...
Drógate con Dinero Gratis... y deforma este mundo tan solo...
Haz escuchar su balbuceo, que es mío, tuyo, nuestro... el de todos los que tropezamos torpemente con lo que todo el mundo sabe...
Siente su caricia... abre tu mano...
Y no dejes que cicatrice la herida que ha abierto en ti...
Insulta con Dinero Gratis.
Deja de ser el que eres con Dinero Gratis.
Y ríete con Dinero Gratis... porque es absurdo, porque es alegre... y porque la risa se contagia... haz sonar su carcajada, que es un don y una enfermedad...
Dinero Gratis... ¿eso es lo que quieres?... ¡pues invéntatelo!
És possible la dissidència en i des de la universitat? Volem creure que sí, tot i que amb algunes reserves. És per això que abans de respondre aquesta qüestió, val la pena precisar què entenem per dissidència.
En reflexionar sobre la dissidència sembla important procurar unir dues vessants d'aquesta dissidència en/des de la universitat:
- La que pren un sentit feble qüestiona l’aplicació de les regles del joc universitari.
- La que pren un sentit fort qüestiona directament les regles del joc.
Ja només pel que fa a la vessant amb sentit feble, existeixen prou motius de dissidència amb relació a l’aplicació d’unes regles del joc que resulten fortament esbiaixades en la pràctica actual (tipus de coneixement, condicions de transmissió, mecanismes d’avaluació, mercantilització de l'activitat universitària, burocratització de la gestió, etc.).
La dissidència passa per posar en evidència els actuals biaixos que distorsionen i condicionen l’aplicació de les regles del joc: és a dir, fer brotar els sabers ocults o implícits, mostrar la fragmentació del coneixement, destacar la passivitat de la seva transmissió, fer visibles les relacions de poder subliminars, etc.
Aquesta vessant de dissidència és especialment important en tant que "els/les habitants" de la universitat som, òbviament, molt sensibles a les qüestions que ens afecten directament. És a dir, a les qüestions acadèmiques, i són justament aquestes qüestions les que tenen una probabilitat més gran de mobilitzar-nos, propiciant mogudes reivindicatives. És per això que es poden suscitar lluites i, és en aquestes lluites, on es forgen unes pràctiques col·lectives que solen ser productives en sí mateixes.
Però també hi ha l’altra vessant de la dissidència que és la que dóna sentit a la primera: es tracta de qüestionar les regles del joc i no només la seva més clarament criticable aplicació.
La universitat és un dispositiu social que presenta una certa utilitat per a la reproducció i el manteniment del sistema i és justament l’antagonisme radical contra aquest sistema el que manté el desig de dissidència en/des de la universitat. Malgrat això, el simple fet d’estar en la universitat ens porta, ho vulguem o no, a coajudar i coparticipar en el manteniment del sistema tant si som estudiants, PAS o professors/es. Queda clar que no resulta gens fàcil qüestionar la pròpia institució universitària (no la universitat en abstracte, sinó l’única universitat que existeix: és a dir, la universitat tal i com és actualment). No és gens fàcil perquè tots/es volem aconseguir un títol i/o mantenir el nostre lloc de treball: els/les estudiants volen estudiar, els/les professors/es volen elaborar coneixements, siguin crítics o no, donar classes, investigar, etc. La dissidència radical porta a l’auto-exclusió o a l’expulsió i no és, òbviament, el que aquí s’està suggerint ni el que seria desitjable.
El que es planteja és (quadratura del cercle?) la possibilitat de desenvolupar pràctiques dissidents en relació amb les finalitats, les funcions i els efectes de la universitat des de la pròpia universitat. Què podem fer en la universitat per tal d’expressar i fomentar una dissidència anti-sistema que, essent conseqüent, qüestioni necessàriament la pròpia universitat com a tal?