 |
 |
|
|
Es diu que la universitat és l’espai del coneixement: “espacio del saber cuando el saber no ocupa lugar” en paraules d’algú que no sabem qui es, però no importa –deixem l’academicisme imperant- encara que no sàpiguem qui és l’autor podem reconeixer la seva inscripció en la vida quotidiana com a frase feta que s’ha instal.lat en la profunditat de moltes ànimes intel.lectuals d’occident, sobretot dels i les universitàries però no només. És per això que podem viure en pròpia pell i conéixer de manera encarnada alguna de les conseqüències nefastes d’aquesta idea brillant, fins i tot si no hem fet l’exercici de pendre consciència del seu abast actual. Però tinguem cura! Que diguem això no vol dir que en altres moments i contextos aquesta idea no hagi tingut una altra mena de conseqüències més enriquidores com ara potenciar l’inquietud intel.lectual u obrir la nostra ment a espais prohibits, desconeguts i/o inhospits. Tanmateix alguns efectes d’aquesta inscripció cultural sobre nosaltres avui, en les circumstàncies neolliberals que ens envolten no poden ser qualificats d’una altra manera que no sigui la d’efectes il.luminadors, entesa aquesta il.luminació com a mortificació de la vida i de tot allò que es presenti com a diferent a lo previsible mitjançant la raó –una raó que de segur no és la de molts de nosaltres.
El saber no ocupa espai, tanmateix la universitat està plena d’espais ocupats per “sabers desiguals” o d’espais desiguals que són fruït d’un saber/pensament únic el de la raó económica i instrumental. Sabers que en la seva desigualtat sí que tenen cara i ulls i també una posició i que per tant el fet de no saber-se com a tals comporta per als seus ocupants un cost molt alt en termes de submissió i de maltractament.
Però aquestes desigualtats del saber a la universitat es difuminen perquè l’espai es desocupa de necessitats “prosaiques” en nom del saber. Necessitats “prosaiques” com per exemple la de tenir un contracte amb unes condicions socials dignes, de seguretat social, de sou, etc –ser un il.lustrat/il.luminat de segur compensarà la meva precarietat a la terra, cosa que no passa quan un/a és només un simple depenent d’una sabateria enlloc d’un professor ajundant d’universitat o d’un becari d’universitat-. O la de poder dir que No a exigències desmesurades a través de xantatges a qui té unes condicions precàries –fora és pitjor que aquí, som a prop del paradís del coneixement buscat-. O la de desenmascarar hipocresies en quan a finalitats institucionals de major competencia i major competitivitat disfreçades de voluntat educativa/il.luminadora –les brillants i exitoses identitats corporatives. O la de treure a la llum certs maltractaments a través del no reconeixement i “ninguneig” envers els que “gestionen la vida” de la universitat més que el saber, pel fet que ells sí que pensen que el saber sí que ocupa un espai concret i molt concret –vedells i administració que no s’enteren de l’important que és la docència i sobretot la recerca. O de cures sobreprotectores a qui es forma pel dia de demà –l’estudiant a qui no es pot ni tan sols contrariar perquè podria fer perillar el balanç dels pressupostos, com si la formació humana pogués subsistir sense assumir el risc de la dissidència, perquè estem convertint l’educació en una empresa de rentabilitat econòmica a curt plaç, i com a conseqüència de protecció a la ignorància envers el món en el que vivim. I finalment, en nom del saber, molts egos es converteixen en il.luminadors reconeguts gràcies a lo qual la resta queden relegats de l’horitzó i per tant segrestats pel saber que no ocupa espai pero sí cursos i convenis sense descans, que com més rentables més perversos i més continuistes del processos de precarització.
La universitat doncs, i el seu esperit proclamant que “el saber no ocupa espai” s’ha col.locat en un lloc estratègic per reproduir i exacerbar sistemes de precarització sense que ningú se’n dongui compte, aquest és precisament el lloc que ocupa el saber. Tant a través de la seva projecció fora d’ella com dins d’ella mateixa mitjançant la dissociació que fa entre racionalitat i vida o entre coneixement i producció. Potser és hora doncs que el saber ocupi l’espai que li pertoca, que és el de connectar-se amb la vida i el de la transformació de lo nefast i que els maltractaments i les desigualtats ens deixin d’enlluernar perquè comencen a veure el que tenim enfront dels nostres nassos que és més i més precarietat de tota mena.