Bilingüisme

Un amic em va passar l’article The importance of interlinguistic similarity and stable bilingualism when two languages compete (accessible lliurement a través de l’arXiv), del que també hi ha una ressenya a The Physics arXiv Blog (on, per cert, alguns dels comentaris sobre la necessitat d’una “llengua única mundial” fan certa por). L’article analitza quina és l’evolució del número de parlants d’una llengua en un sistema on dues llengües competeixen i són semblants. Aquesta semblança facilita que es creï un tercer grup de parlants bilingües. Els tres autors són de la Universidade de Santiago de Compostela. Curiosament, a la introducció comenten que a Espanya hi ha regions amb idiomes cooficials, “principalment gallec, basc, català o valencià”!

Deixant aquest tema de banda, els autors proposen una generalització d’un model d’Abrams i Strogatz (sí, el dels móns petits), on dues llengües competeixen per un mateix grup de parlants. Amb aquesta generalització, es permet que hi hagi un tercer grup bilingüe. Pel que sembla, el paper del grup bilingüe és important, perquè permet la coexistència de les dues llengües.

Proposen, doncs, un sistema d’equacions diferencials de les tres poblacions —parlants d’una i altra llengua i bilingües— controlades per tres paràmetres:

• El prestigi d’una de les dues llegües respecte l’altra, que afavoreix més la conversió dels parlants cap a una o altra llengua.
• La semblança entre les dues llengües, que si és gran facilita l’aparició del grup bilingüe.
• L’exponent que regula la dependència de l’evolució d’un dels grups respecte els parlants d’una llengua, i que mantenen fix durant tot l’article.

Mitjançant simulacions numèriques identifiquen cinc regions diferents en funció del prestigi i la semblança:

1. Només una llengua sobreviu, independentment de quina llengua predominés inicialment.
2. Només una llengua sobreviu, però quina ho fa depèn de les condicions inicials.
3. A part de la supervivència d’una o altre llengua exclusivament, també existeix una tercera possibilitat amb coexistència de les dues llengües i del grup bilingüe, depenent també de les condicions inicials.
4. De nou en funció de les condicions inicials, o bé sobreviu exclusivament una de les dues llengües, o sobreviuen les dues però una d’elles sense —o gairebé sense— parlants exclusius (és a dir, tots els parlants de la segona llengua són bilingües).
5. L’única solució possible és l’existència d’un grup bilingüe estable.

Basant-se en dades recents, els autors situen Galícia al grup 1 (i prediuen que el gallec desapareixerà), tot i que la seva proximitat a la regió 4 fa que el número de parlants de gallec hagi de decaure molt lentament. No sé si hi ha dades semblants —m’imagino que sí— pel català; seria interessant buscar en quin punt es troba.

De totes maneres, i sense deixar de ser molt interessant, el model no és res més que això, un model. En concret, no té en compte l’entrada i sortida de parlants (per exemple, amb la migració), ni l’existència de terceres llengües. Més encara, el prestigi d’una llengua és fàcil que variï al llarg del temps. És, per exemple, fortament influenciable per les polítiques lingüístiques. Finalment, la dependència de l’evolució del nombre de parlants d’una llengua en funció del nombre de parlants d’una i altra llengua —d’una potència del total de parlants, de fet— no és del tot clara. Per posar un exemple, es podrien crear fàcilment dues comunitats separades que mantinguessin una llengua diferent entre elles. Per a això, i tirant cap a casa, seria interessant veure aquesta evolució dins d’una xarxa complexa. He fet algunes simulacions ràpides i surten coses interessants. Ja les penjaré un dia d’aquests.