Al Estats Units, la Research Works Act (RWA), o Llei dels treballs d’investigació, segueix l’estel·la de la SOPA i la PIPA i pretén acabar amb els passos fets per aconseguir un accés obert a la ciència i la recerca finançada públicament. Defensant l’interès de les grans editorials, i contra tota lògica i sentit comú, la llei pretén fer pagar per accedir als resultats de la recerca pública que ja s’ha pagat, malgrat que el valor afegit de les editorials és mínim comparat amb la pròpia feina dels autors i la de la comunitat científica que revisa els articles.
Darrerament s’està parlant molt dels projectes de llei Stop Online Piracy Act (SOPA) i Preventing Real Online Threats to Economic Creativity and Theft of Intellectual Property Act (PROTECT IP Act, o PIPA) als Estats Units. Sigui dit de passada, per cert, que aquesta dèria nord-americana de posar noms barrocs a les lleis per a fabricar un bon acrònim té certa gràcia, però a la llarga s’acaba convertint en ridícula. El cas és que, de tirar endavant i aprovar-se, “el govern dels Estats Units podria blocar webs i ofegar-les econòmicament, inclús si estan allotjades fora dels mateixos Estats Units, sense intervenció judicial”. Tot plegat amb l’excusa de la defensa de la propietat intel·lectual, que segons les últimes modes legislatives és més important que la preservació de drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de premsa o la privacitat de les comunicacions. Enfocant publicava aquest dilluns una traducció d’un article al Diagonal “en el qual s’explica amb detall el funcionament de la llei, qui hi ha al darrera i qui s’hi ha posicionat en contra, i com això pot afectar la privacitat i l’accés a internet dels usuaris”. Us recomano també el seguiment que n’està fent l’Arnau.
El cas ha rebut més atenció encara després que fa dues setmanes diverses webs, amb la Wikipedia al capdavant, s’apaguessin un dia sencer en senyal de protesta. No és la primera vegada que una Wikipedia tanca temporalment com a protesta. L’octubre passat, la Wikipedia italiana va estar tres dies tancada en protesta per la “llei interceptacions”, la que també s’ha conegut com Legge Bavaglio (Llei Mordassa) o Amazza blogs (Mata blogs), que ja he comentat alguna vegada per aquí. En aquest cas, però, va ser la versió anglesa, la més important, qui va fer l’apagada, i l’impacte es pot estimar amb el número de visites a la pàgina principal que va rebre: 17.535.733 el dia de l’apagada, en comparació amb 4.873.388 el dia anterior. Aparentment, després de la pressió la votació de la llei ha quedat, de moment, frenada.
Una altre projecte de llei nord-americà similar a la SOPA i la PIPA però que, pel que sembla, està rebent molta menys atenció actualment és la Research Works Act (RWA), o Llei dels treballs d’investigació, que va començar a fer voltes per aquest món una mica més tard, el 16 de desembre passat [L’Arnau se m’ha avançat i n’ha parlat a NacionRed mentre estava escrivint aquest article]. De manera semblant a les dues lleis que pretenen protegir la propietat intel·lectual, l’objectiu declarat de la RWA és bloquejar la distribució del coneixement científic. Els detalls del món acadèmic, però, la fan diferent.
Deixant de banda la qüestió més fonamental de si la informació —i potser més encara, el coneixement— haurien de ser lliures i accessibles per tothom, el que sí que sembla indiscutible és el fet que el producte de la recerca finançada públicament hauria de ser d’accés obert a tothom. Al cap i a la fi, el coneixement que es genera amb recerca pública s’ha pagat gràcies als impostos, i per tant pertany a la societat. El més sorprenent, doncs, és que en general l’accés a aquest coneixement —materialitzat en articles científics, bases de dades, etc.— quedi gairebé sempre restringit. L’exemple més clar és segurament el dels articles publicats en revistes científiques, a les que les biblioteques de les institucions de recerca s’han de subscriure (per un bon pessic) i que els usuaris individuals han de pagar a tant la peça. No és res més que un repagament per veure els resultats d’una recerca que ja s’ha pagat.
Resulta, però, que des del 2009 la política dels Estats Units sobre aquest tema va fer un gir important, i molt interessant. National Institutes of Health (NIH), la institució de recerca que gestiona el pressupost més gran als Estats Units (30 mil milions de dòlars), va introduir un requeriment important a tota la recerca que finança: els resultats de la recerca s’han de fer sempre accessibles, gratuïtament, a través d’internet. Tothom pot llegir-ne els resultats: pacients i metges, estudiants, investigadors i professors. I no només dels Estats Units, sinó de tot el món. A la Gran Bretanya tenen intenció de fer el mateix. El que, de fet, és sorprenent, és que encara no sigui pràctica comuna a tots els països.
Aquestes polítiques xoquen amb l’interès de les grans editorials científiques, que volen seguir mantenint el seu monopoli de facto. De manera que han impulsat el projecte de llei RWA, que prohibirà els requeriments que fins ara està fent el NIH per a que els resultats de la recerca pública siguin també públics, i les institucions i científics que els vulguin consultar hagin de tornar a pagar per una cosa que ja ha finançat la societat.
Les editorials científiques es defensen argumentant que, encara que la recerca sigui pública, la revisió, edició i publicació que elles fan dels articles introdueixen un valor afegit i que, per tant, és totalment lògic cobrar-s’ho. La qüestió, però, és que, com en el cas de la cultura, les facilitats d’edició i distribució que proporciona internet fan gairebé innecessaris els intermediaris. I més important encara, gran part del valor afegit ve de la feina dels mateixos científics.
En aquest procés de creació, edició i publicació d’un article científic hi participen certament diversos agents, i cada un hi aporta una part important. Els primers són els mateixos autors de l’article, que han fet la recerca i n’escriuen els resultats, com a part de la seva feina. Una vegada escrit l’article, els autors el solen enviar a una revista científica, on l’editor el distribueix entre un o més investigadors independents (els referees) que revisen l’article per comprovar que sigui científicament acurat i recomanar-ne o no la seva publicació, aconsellant canvis si hi són necessaris. Aquesta fase aporta un gran valor afegit a l’article, que sol millorar substancialment. Però els investigadors independents que hi participen no reben cap remuneració de l’editorial: fan la feina per altruisme, o en tot cas entesa com a part de la pròpia feina d’investigador en una institució determinada, però no a l’editorial. Així, el valor afegit que realment hi aporta l’editorial és la compaginació de l’article, la seva publicació, ja sigui en una revista en paper o a internet, i la seva distribució.
Com en el cas d’altres expressions culturals —la música o la literatura, per posar un exemple—, aquesta última part del procés s’abarateix i simplifica enormement gràcies a les noves tecnologies, fins al punt de reduir al mínim la necessitat d’un intermediari. Però, com també és el cas de les altres indústries culturals, molts d’aquests “intermediaris” no s’han adaptat a la nova situació i pretenen defensar el seu model de negoci a base de legislació a mida. Tot i això, el cas de la investigació té una particularitat que fa la situació encara més greu, i és el fet que en moltes ocasions tant la part d’investigació com la d’escriure els resultats (els autors) i de revisar-los (els referees) està finançada amb fons públics o que, en qualsevol cas, no procedeixen de les editorials.
La part important diu:
No Federal agency may adopt, implement, maintain, continue, or otherwise engage in any policy, program, or other activity that — (1) causes, permits, or authorizes network dissemination of any private-sector research work without the prior consent of the publisher of such work; or (2) requires that any actual or prospective author, or the employer of such an actual or prospective author, assent to network dissemination of a private-sector research work.
És a dir, pretén tallar d’arrel polítiques com les de la NIH que s’asseguren l’accés obert a la seva recerca. I un pensa que, de fet, el text només afecta “recerca del sector privat”. Però el problema ve de la definició que fa la pròpia llei de “sector privat”:
- PRIVATE-SECTOR RESEARCH WORK- The term ‘private-sector research work’ means an article intended to be published in a scholarly or scientific publication, or any version of such an article, that is not a work of the United States Government (as defined in section 101 of title 17, United States Code), describing or interpreting research funded in whole or in part by a Federal agency and to which a commercial or nonprofit publisher has made or has entered into an arrangement to make a value-added contribution, including peer review or editing. Such term does not include progress reports or raw data outputs routinely required to be created for and submitted directly to a funding agency in the course of research.
És a dir, si la recerca ha estat finançada públicament però l’editorial que en publica el resultat és privada, es considera recerca del sector privat.
La llei ha estat impulsada per Darrell Issa (Partit Republicà) i Carolyn B. Maloney (Partit Demòcrata), que tenen en comú haver rebut importants donacions de l’editorial científica Elsevier en la seva campanya electoral. Aquesta editorial científica, una de les més grans del món, ja havia estat relacionada fa uns anys amb l’organització de fires comercials d’armament. També és una de les editorials que més ha abusat de la seva posició gairebé monopolística. Com? Fent “paquets” de revistes, algunes molt bones i d’altres que no interessen a gairebé ningú, i obligant les biblioteques a comprar o bé tot el paquet o res. Elsevier no és l’única que fa això, però sí la més gran. Per això últimament han aparegut campanyes com aquesta, on els científics es comprometen a no no publicar ni revisar articles a les seves revistes.
En principi, l’Associació Americana d’Editors (AAP) recolza la llei i pressiona per a que tiri endavant. Però resulta que aquesta associació no va consultar els seus membres, i uns quants ja se n’han començat a desmarcar, fins al punt d’oposar-se frontalment a la RWA. Aquí n’hi ha una llista. Inclús diverses editorials n’estan en contra. I finalment, un creixent grup de científics; per citar alguns exemples de blogs que segueixo, Tim Gowers, Michael Nielsen, Steve Flammia, Scott Aaronson, Aram Harrow, Cosma Rohilla Shalizi… I segur que n’hi ha molts més. Per acabar, us recomano aquest text (pdf), resum del llibre The Access Principle, que explica la jugada de les editorials.